terça-feira, março 29, 2016

DE FIDE IV

Resultado de imagen de fanals


No sé com es fa per acomiadar-se de la fe. Volia deixar un cafè i un cruassant sobre la taula amb una nota que digués «Tornaré». Em semblava be així. O bé enviar-li un missatge al mòbil, però la fe no té pas mòbil. Abandonar la fe... Sona a blasfèmia, com llevar-se al matí i decidir ser definitivament feliç. 

Quan hi penso, no vull una fe sense carícies ni carrers mullats a l'alba, una fe sense fanals melancòlics, una fe en la distància que només em xiuxiueja entre absències. És dur ser-li fidel a una fe com aquella, una fe immadura i capritxosa.

No sé com dir-li adéu. No sé. Potser si me'n vaig, la meva fe ni se n'adoni.



No sé cómo se hace para despedirse de la fe. Quería dejarle un café y un cruasán en la mesa con una nota que dijese «Volveré». Me parecía bien así. O mandarle un mensaje al móvil, pero la fe no tiene móvil. Abandonar la fe... suena a blasfemia, lo mismo que levantarse por la mañana y decidir ser feliz de una vez por todas.

Cuando lo pienso, no quiero una fe sin caricias ni calles mojadas al alba, una calle sin farolas melancólicas, una fe en la distancia que tan solo me susurra entre ausencias. Es duro serle fiel a una fe como esa, una fe inmadura y caprichosa.

No sé cómo decirle adiós. No sé. Tal vez me vaya sin más y mi fe ni se dé cuenta.

Frantz Ferentz, 2016

segunda-feira, março 28, 2016

DE FIDE III

Resultado de imagen de žena placici

Llevar-se amb ressaca i trobar que l'espai de la fe està vuit. No recordar exactament què ha passat la nit anterior i, per tant, tractar d'esbrinar si la fe s'ha enfadat, està decebuda o simplement trista. Sortir al carrer sota la pluja d'instants, encara amb la memòria en blanc. Cridar el seu nom i sentir els ulls dels passejants sobre la meva llengua. Sentir com em diuen «heretge, pecador, infidel, boig, ateu, desamant...». Prosseguir pel carrer de sempre que no és més el meu carrer i trobar-la, allà al fons, bevent i xerrant amb un altre. Dir-li: «Tu ets la meva fe». Ella somriure, potser encara borratxa. I veure com de cop i volta li cauen les llàgrimes i pensar: «hauria de ser la meva fe qui em recolza i no al contrari», però en l'abraçant notar que la seva pell és pell de dona, que sent a dona i la deixo passar aquell tros d'eternitat plorant a mi abraçada i dient com se sentia sola. Consolar-la i jurar-me a mi mateix que mai més tindré dubtes d'ella. Però saber que en tindré. Per ser humà. I la meva fe de vegades també, fins i tot dona.


Levantarse con resaca y encontrarse que el hueco de la fe está vacío. No recordar exactamente qué ha pasado la noche anterior y, por tanto, tratar de averiguar si la fe se ha enfadado, está decepcionada o simplemente triste. Salir a la calle bajo la lluvia de instantes, aún con la memoria en blanco. Gritar su nombre y sentir los ojos de los paseantes sobre mi lengua. Oír cómo me dicen «herejes, pecador, infiel, loco, ateo, desamado...». Proseguir por la calle de siempre que ya no es mi calle y encontrala, allá al fondo, bebiendo y hablando con otro. Decirle: «Tú eres mi fe». Ella sonreír, quizá aún borracha. Y ver cómo, de repente, se le caen las lágrimas y pensar: «Tendría que ser mi fe quien me apoya y no al revés», pero al abrazarla notar que su piel es piel de mujer, que huele a mujer y le permito pasar aquel pedazo de eternidad llorando a mí abrazada y diciendo cómo se sentía sola. Consolarla y jurarme que nunca más tendré dudas de ella. Por saber que las tendré. Por ser humano. Y mi fe a veces también, sobre todo mujer.

Frantz Ferentz, 2016

sexta-feira, março 25, 2016

DE FIDE II



Voldria viure sense fe. La meva fe no mou montanyes. Al màxim, remou obscenament les meves pròpies misèries. I sobretot, calla. Sí, és una fe muda o que fingeix ser muda. Però no ho és. Mil vegades l'he vista murmurar de mi amb el silenci, però quan jo vull tocar-la, ella calla. Calla, calla sempre. És una fe impredictible i per tant, impresentable. 

Jo no puc dir que per a mi és una qüestió de fe. És una qüestió de mi mateix. És qüestió de fe que encara tingui fe. I ni si per quant de temps tindré fe. Potser demà em despertaré sense fe; o potser moriré màrtir de la meva fe. Mil vegades m'he dit que això sona ridícul, però la fe és la fe, tot i que no mogui muntanyes, ni rèpliques i menys encara carícies.

Si us dic que visc sense fe, us mentiré. No puc viure sense. Però tampoc no hi puc creure. Només sé fingir que no la conec, però ella -la molt puta- m'espera totes les nits enrere les meves palpebres. I bé sap ella que sempre hi vinc, al seu silenci.


Querría vivir sin fe. Mi fe no mueve montañas. Como máximo remueve obscenamente mis propias miserias. Pero, sobre todo, calla. Sí, es una fe muda o que finge ser muda. Pero no lo es. Mil veces la he visto murmurar sobre mí con el silencio, pero cuando yo quiero tocarla, ella calla. Calla, calla siempre. Es una fe impredecible y, por tanto, impresentable

No puedo decir que para mí sea cuestión de fe. Es cuestión de mí mismo. Es cuestión de fe que aún tenga fe. Y ni sé durante cuánto tiempo tendré fé. Tal vez mañana me despierte sin fe, o quizá moriré mártir de mi fe. Mil veces me he dicho que suena ridículo, pero la fe es la fe, aunque no mueva montañas, ni réplicas y menos aún caricias.

Si os digo que puede vivir sin fe, os mentiré. No puedo vivir sin fe. Pero tampoco puedo creer en ella. Solo sé fingir que la conozco, pero ella -la muy puta- me espera todas las noches tras mis párpados. Y bien sabe ella que siempre acudo a su silencio.

Frantz Ferentz, 2016

quinta-feira, março 24, 2016

DE FIDE I





Crec que no puc perdre la fe. Vaig intentar perdre-la copejant-la contra boques de pedra o ofegant-la en marees de desmemòria. Tanmateix, ella va resistir, resisteix aquesta fe que em va envair sense previ avís un matí -te'n recordes?- en què tu no eres amb mi. Són coses que passen, intento comprendre-la, però no la comprenc. No. Aquesta fe meva és una fe de pell i silenci que recorre, quan vol, el meu llit. Com a bona fe, é invisible i fins i tot sé que es riu de mi quan em miro al mirall. Crec que potser ella també s'hi reflecteixi al biaix.

Aquesta é una fe estranya que em paralitza les entranyes. És una fe femenina que fa olor a pluja. És una fe que em despulla i em vesteix quan li ve de gana. No vaig demanar aquesta fe, però sé que en sóc el seu únic creient.


Acho que não posso perder a fé. Tentei perdê-la batendo nela contra bocas de pedra ou afogando-a em marés de desmemória. Porém, ela resistiu, resiste esta fé que me invadiu sem prévio aviso numa manhã -lembras?- em que tu não estavas comigo. São coisas que se passam, tento compreendê-la, mas não a compreendo. Não. Esta minha fé é uma fé de pele e silêncios que percorre, quando quer, a minha cama. Como boa fé, é invisível e até sei que ri de mim quando me olho no espelho. Acho que talvez ela também se refleta de soslaio. 

Esta é uma fé estranha que me paralisa as entranhas. É uma fé feminina que cheira a chuva. É uma fé que me dispe e me veste à vontade. Não pedi esta fé, mas sei que sou o seu único crente.


Creo que no puedo perder la fe. Intenté perderla batiéndola contra bocas de piedra o ahogándola en mareas de desmemoria. Pero ella aguantó, aguanta esta fe que me invadió sin previo aviso una mañana -¿te acuerdas?- en que tú no estabas a mi lado. Son cosas que pasan, intento comprenderla, pero no la comprendo. No. Esta fe mía es una fe de piel y silencios que recorre, cuando quiere, mi cama. Como buena fe, es invisible y hasta sé que se ríe de mí cuando me miro al espejo. Creo que tal vez se refleje de soslayo.

Esta es una fe extraña que me paraliza las entrañas. Es una fe femenina que huele a lluvia. Es una fe que me desnuda y me viste cuando le da la gana. Yo no he pedido esta fe, pero sé que soy su único creyente.

Frantz Ferentz, 2016

terça-feira, março 01, 2016

I PLOU ~ Y LLUEVE ~ E CHOVE

Resultado de imagen de pluie


i plou
al meu carrer
lenta
intensa
eternament
i penso
amb enveja
com m'agradaria
que tu
a mi
ara
em ploguessis
lenta
intensa
àvidament


y llueve
en mi calle
lenta
intensa
eternamente
y pienso
con envidia
en cómo me gustaría
que tú
a mí
ahora
me llovieses
lenta
intensa
ávidamente


e chove
na minha rua
lenta
intensa
eternamente
e penso
com inveja
como gostaria
que tu
agora 
me chovesses
lenta
intensa
avidamente

© Frantz Ferentz, 2016